Publicació de convidat d'Ailish Maher
No fa massa vaig passar una setmana a Barberà de la Conca, sortint diàriament amb els 2 gossos que estava "assegut" per al propietari. I així, cada dia pujava l'escala sota les Voltes, m'aturava a admirar la vista que pujava pel Promasó fins al Castell dels Templers, després baixava pel carrer fins on podia baixar les escales fins al que em semblava (per un poble). ) per ser un enorme “parc”, en ple cor de Barberà, sense tutorització, sense manicura –resalvatge es podria dir!
Per aquell vessant vam anar a ritme pausat, jo i els 2 beagles, gaudint de la calor del sol d'hivern, l'aire fresc i l'herba carregada de rosada. Després vam sortir a un carrer que portava al safareig del poble, a l'aixopluc d'un salze plorant, que no es glorificava de totes les seves tresses d'estiu, però revelava la seva arquitectura hivernal subjacent de branques arquejades. Seguint endavant, entre altes parets que recorden jardins secrets, vam girar a la dreta i vam saludar els rucs temptant-los amb pomes o pastanagues. Seguidament hem serpentejat per una carretera estreta, ben oberta al cel ia l'horitzó, passant per davant d'un petit celler a la dreta, amb el seu jardí de bótes i taules. Allà, més d'una vegada havia compartit una ampolla de Trepat amb amics vells i nous, mentre gaudia d'unes vistes descobertes de Barberà, amb la seva distintiva silueta vespertina d'una torre d'aigua a l'esquerra, l'elevada agulla de l'església gòtica al seu centre, i els templers. Castell i torre defensiva a la dreta. Seguint serpentejant més per aquesta mateixa carretera, vam passar, a l'esquerra, un estrany pi mediterrani i una sèrie d'antigues masies de pedra marès càlides, la majoria renovades fins a la seva antiga glòria, d'altres amb prometedors munts de les mateixes pedres càlides de marès ben guardades a prop. per.
El camí de tornada ens portava amunt per una carretera entre vinyes llaurades, entrant al poble pel costat que ofereix vistes de la Cooperativa Vitivinícola Modernista amb la seva imponent agulla, i més enllà, un escombrat descendent de camps i vinyes fins a muntanyes llunyanes. L'última etapa de la nostra caminada ens va portar per petites places de formes estranyes i fortuïtes, moblades amb plantes, seients, gronxadors per a nens, etc., tot evidència d'un sentit de proximitat i comunitat. Sense trànsit, només uns quants cotxes aparcats, i sense aglomeracions, només uns quants bons dies... recordatoris d'un món diferent.
Un moment àlgid de la meva estada va ser que les parets de la casa on em vaig allotjar mostraven nombroses obres d'art Enric Adserà i Riba, que ha adquirit una gran fama a Holanda (obres seves s'exposen al Castell dels Templers i a la Cooperativa de Vi). Em va impressionar la gran diversitat de les seves tècniques, que van des de simples dibuixos a ploma i retrats dels seus fills, néts i gossos fins a grans peces elaborades que combinen fusta i metall. Gràcies a l'Astrid per l'estada, la mostassa i el llibre 😊.
